ENTREVISTA A ALBERT RUDÉ
“M'adapto a fer d'assistent i del que sigui, però em conec i sé que tinc essència de primer entrenador”
Albert Rudé Rull (Ripoll, 1987) ha tornat a casa per respirar. Després de cinc anys voltant per Amèrica com assistent de Diego Alonso i com a primer entrenador, fa una pausa mentre espera el naixement del seu primer fill. Mentrestant ha tingut temps per escriure el llibre ‘El proceso de construcción de un equipo de fútbol’ -amb pròleg de Bruno Alemany i beneficis destinats a la Fundació MAP de Ripoll-, que va veure la llum el passat 28 de gener i on plasma tot el que ha anat aprenent entre banquetes i camps de futbol
La vida d’Albert Rudé està lligada al futbol. De totes les maneres: de professor, d’entrenador, d’empresari. Ara, fins i tot, escrivint un llibre amb el seu segell, aquell que ha anat treballant i desenvolupant des de les banquetes. Cinc anys lluny de casa i vivint experiències enriquidores fent d’assistent de l’exjugador de l’Atlètic de Madrid i el València, entre d’altres, Diego Alonso. Primer a Mèxic, amb Pachuca i Monterrey, i després rebent la trucada de David Beckham amb una nova franquícia de la Major League Soccer entre mans: l’Inter de Miami. Entremig, un any d’aprenentatge al sub-17 del Querétaro mexicà, on va poder esprémer la seva essència: la de primer entrenador.
ELS INICIS
Afirmes que cada any que exercies de professor t’allunyava del “jo” entrenador. Però què et va aportar aquella etapa?
Portava tot el departament de futbol de la Universitat de Vic i m’encarregava de moltes coses: docència, investigació, pràctiques professionals, etc. Quan ensenyes, aprens molt. Vaig aprendre a estructurar i transmetre les meves idees i, sobretot, vaig aprendre del meu alumnat. Vaig fer de tutor d’alguns treballs de fi de grau en què m’implicava per saber-ne del tema. Vaig tenir un bagatge molt gran que em va ajudar en l’àmbit teòric. És cert que sentia que m’allunyava del camp i per això vaig fundar l’empresa Making Better Players, per acostar-me al futbol professional d’una altra manera.
Mantens relació amb els alumnes?
Amb molts, de fet alguns dels més brillants ara treballen a l’empresa. Allà on vaig hi ha alumnes que es posen en contacte amb mi i em pregunten si els recordo. És bonic que vulguin parlar amb mi de futbol o simplement fer un cafè. Fins i tot m’han vingut a veure a Mèxic.
Parles de l’empresa: MBP (Making Better Players), centrada en la creació d’un mètode d’entrenament, la formació i l’assessorament tàctic. Va costar arrencar el projecte?
Moltíssim. No disposàvem de cap mena d’inversió externa i vam decidir fer un ‘all in’: tot el que generava l’empresa ho reinvertíem per fer-la créixer. Jo no tenia experiència empresarial. M’han anat guiant tres socis més que sí que són del món administratiu, empresarial i comercial.
Durant els anys a les banquetes has pogut seguir-hi implicat?
Vaig prendre un rol més indirecte. Vaig deixar al capdavant de l’empresa els alumnes que t’he comentat i ho han fet, i ho estan fent, molt bé. Ara tindré més temps, però després de cinc anys voltant pel món necessito respirar i agafar espai, per això des que he tornat no m’hi he bolcat. Vull tranquil·litat fins que neixi el meu fill i després ja veurem.
CREUAR L'ATLÀNTIC
La temporada 2015-2016 arriba l’opció de fer d’assistent de Diego Alonso a Pachuca. T’ho penses o t’hi llences de cap?
Tot va passar en quatre dies. Tenia un contracte firmat amb la Universitat de Vic, amb bones condicions, treballant al costat de casa. Dimecres em va trucar Pachuca perquè revisés el contracte, el dijous vaig anar a comunicar-ho a la feina i el dissabte ja marxava a Mèxic. Des de la universitat em van dir que si era el meu somni havia de perseguir-lo, però que renunciava a tot i que no em guardarien la plaça. Si l’experiència anava malament, no podia fer-hi res. Però t’has de llençar a la piscina. A vegades hi ha poca aigua i d’altres, com en aquest cas, n’hi ha i surten les coses bé.
A Pachuca sou campions del Clausura del 2016, el 2017 de la Lliga de Campions de la CONCACAF i participeu al Mundial de Clubs. Esperaves aquest èxit?
No, per res. Jo volia viure aquesta experiència i connectar-me al futbol professional a través d’un projecte en què hi fes una immersió total. Únicament això. I de cop em trobo que som campions, guanyem la CONCACAF i participem al Mundial, on ens vam quedar a un gol de jugar la final contra el Reial Madrid. No comptava amb aquesta experiència extra.
No jugar la final contra el Madrid és una espina clavada?
Sí, perquè crec que ho podríem haver fet. El més lògic era que Grêmio ens guanyés, però ens va faltar molt poc –els brasilers van guanyar per 1-0 a la pròrroga-. Llavors et planteges què podries haver fet millor per classificar-te per la final, però no com un retret. Hi vull tornar perquè tinc un compte pendent.
Parles d’aquesta participació com una gran experiència. Creus que a Europa és un torneig poc valorat?
Per jugar un Mundial de Clubs has de ser campió de la teva regió: CONCACAF, UEFA, CONMEBOL, etc. I això és molt exigent, qui arriba allà s’ho mereix. Però és veritat que un Grêmio-Pachuca no té res a veure amb les eliminatòries que hi ha a la Champions. Algú dirà: “Com pot ser que una semifinal del món sigui Grêmio-Pachuca?”. Perquè ens hem guanyat el dret a ser-hi. Però entenc que mogui menys massa.
A Pachuca coincideixes amb Hirving Lozano, una de les sensacions del Mundial 2018, ara al Nàpols, un club històric. El veus en un equip amb més opcions de guanyar títols importants?
Sí, n’estic convençut. El conec bé i té un caràcter competitiu enorme. En aquest sentit no veig que cap club li pugui anar gran, pot encaixar-hi. Una altra cosa és que ell sàpiga gestionar-se dins un monstre com pot ser un club top d’Europa. A mi em va sorprendre veure un futbolista tan jove que a altes velocitats pràcticament no perdia el control motor. Tenia la pilota enganxada al peu. Sabíem que ens ajudaria a guanyar títols, com va fer, però que el gaudiríem poc perquè faria el salt a Europa.
Hi ha algun jugador que tinguessis a les teves ordres que diguessis: “Aquest arribarà lluny”, i no ho fes?
Víctor Guzmán. Un mig centre defensiu que va arribar molt jove a Pachuca. Tenia pocs minuts i sentia que l’havia d’ajudar. A poc a poc va anar guanyant protagonisme i vam veure que tenia un recorregut tan gran que podia jugar en posicions més avançades i atacar l’àrea contrària. De fet, ell marca el gol que ens dona el Clausura 2016 en temps afegit. En veure el seu potencial vam invertir-hi més hores per fer-lo desenvolupar fins que es va convertir en un futbolista completíssim. Un migcampista total: amb arribada, intel·ligent, bons moviments, dominant les dues cames, etc. Teníem clar que era carn d’equip d’Europa, però va donar positiu en un control d’antidopatge, va estar uns mesos suspès i això va frenar la seva carrera.
Després de Pachuca marxes al Querétaro sub-17 en la teva primera aventura com a primer entrenador. Però només dura un any, per què?
Tenia la necessitat de ser primer entrenador, ja que notava que de segon estava ajudant poc. Vaig tenir ofertes d'equips de Primera Divisió d’Amèrica Central i Amèrica del Sud, però les vaig declinar perquè sabia que l’entorn se’m menjaria. Volia estar en un club que em permetés equivocar-me, era molt jove. Per això agafo un sub-17, que és un dels dos filials que té un equip professional a Mèxic (l’altre és el sub-20). Aleshores m’arriba la possibilitat de tornar a treballar amb el Diego Alonso a Monterrey. Com dius que no a un dels equips més grans del continent? Estava al camí de primer entrenador i passant-m'ho bé, però necessitava l’experiència d’estar en un club tan potent.
Si hagués estat una oferta d’un equip de menor entitat, t’hauries quedat a Querétaro?
Possiblement. Estava molt content. Però sé que a mi no m’oferiran un Monterrey o un Inter de Miami i per viure aquestes experiències necessito anar de la mà d’algú gran com el Diego. Era jove i vaig optar per continuar agafant experiència.
A Monterrey us acomiaden. Va ser dur?
El projecte a Monterrey, en l’àmbit personal, va ser el més dur. Cada nit em desvetllava, mai dormia d’una tirada. Fins que ens van fer fora: aquella va ser la primera en què vaig dormir pla. Era un projecte molt exigent i amb molta pressió. Teníem un Mundial de Clubs a un mes vista, afrontàvem la lliga com podíem i l’equip no estava del tot còmode. Estàvem buscant solucions però va arribar una decisió des de dalt, per part dels propietaris. Va ser sorprenent, no per mi, sinó pel Diego. Ell venia de fer campió de la CONCACAF a l’equip i s’havia guanyat el dret de jugar el Mundial. Em va saber molt greu.
Parles de la pressió a Monterrey. Anar a l’Inter de Miami, un projecte nou, era pressió precisament per començar de zero o no tanta perquè hi havia marge de millora i de creixement?
Una franquícia nova en què s’ha de fer tot de zero és una pressió enorme, però et permet treballar. Hi ha molts tipus de pressions al futbol. La de Monterrey era asfixiant, però la de Miami era bàsicament per tot el volum de feina que hi havia. Era un estrès constant, però era una pressió que et permetia gaudir. Va ser bonic crear una franquícia des de zero encara que ens aturés la pandèmia.
Als Estats Units hi ha el bàsquet (NBA), el futbol-americà (NFL), el beisbol (MLB) o l’hoquei sobre gel (NHL) i després el futbol. S’està intentant fer més atractiva la lliga?
Totalment. S’està fent una inversió molt gran, tant en infraestructures com en promoció, també s’estan creant programes de formació i una lliga sub-23 que començarà l’any que ve. A més s’ha anat modificant la regla del ‘designated player’ que permet a les franquícies inscriure jugadors que es consideren fora del seu límit salarial. Ara també s’aplica a futbolistes joves, per tant, no només va enfocada a fitxar jugadors que ja estan acabant la carrera, sinó també a aquells que s’estan formant per fer el salt a Europa.
Parles de formació. És una formació enfocada a fer créixer la selecció? La femenina és la potència mundial, però la masculina no acaba de ser competitiva si bé ara puja una generació interessant amb McKennie, Pulisic, Reyna, Dest, Konrad o Musah.
Albert Rudé en un partit d'Inter de Miami. Foto: Inter de Miami
Al Querétaro sub-17, l'Albert va exercir de primer entrenador. Foto: Querétaro.
Sí. Per a molts l’objectiu principal i únic és guanyar, però a l’Inter de Miami un era la formació de jugadors. I per què? Per treure futbolistes que permetin fer créixer la selecció i exportar-los a Europa perquè diguin: “Fixem-nos en la feina que estan fent als Estats Units” i així es vegi més la MLS i el procés que s’està portant a terme. Molts clubs tenen aquesta visió.
EL LLIBRE
La pandèmia et va permetre acabar d’escriure el llibre ‘El procés de construcció d’un equip de futbol’. Cites molt a Pep Guardiola, però també parles de Johan Cruyff, Jürgen Klopp o Marcelo Bielsa. Amb què et quedes de cadascun d’ells?
De Guardiola em quedo amb com em fa sentir a través dels seus equips, Quan els veig, sento amor per aquest futbol. De Klopp per com s’autogestiona en l’alt rendiment, on tens moltes opcions de ficar la pota cada dia i no fer-ho és difícil. Es gestiona de forma brutal en l’entorn del futbol de màxim nivell. De Cruyff el fet de respectar la seva essència, encara que vagi malament o et diguin el que vulguin. I Bielsa és ‘El loco’. Aquesta bogeria és la que em connecta amb ell.
Dius que el teu somni quan eres adolescent era ser entrenador i guanyar la Champions, però que a mig camí et vas adonar que la prioritat és la família. Però segueix sent un somni?
Ja no. És cert que era un motor que em feia seguir. Però de mica en mica vas madurant com a entrenador i persona, vas tenint experiències, formes una família...i t’adones del preu que has de pagar per segons què. Ara no vull pagar-lo, cinc anys enrere sí, però ara no. Si passa, genial.
Però potser sent primer entrenador també n’has de pagar. Segueixes volent ser-ho?
Tinc aquesta essència. M’adapto a fer el que sigui, però em conec i sé que vull ser primer entrenador.
Si un entrenador no és capaç de convèncer als jugadors amb la seva idea, què ha de fer? Renunciar-hi?
Tu t’has de respectar com a entrenador, però també has de respectar els jugadors. Es poden modificar una sèrie d’estructures de l’equip per tal que les idees de l’entrenador es puguin aplicar adaptant-les a la plantilla. Si vull pressionar a dalt i els futbolistes se senten descoberts i incòmodes perquè deixo espais a darrere, puc modificar el sistema o demanar als migcampistes que ajudin. Es tracta de crear unes condicions d’aplicabilitat de la teva idea que siguin idònies al que els jugadors poden fer, així te la compraran. Ni canviar-la totalment ni tampoc no moure’n ni un pèl.
Si un entrenador arriba a mitja temporada, té l’inconvenient de no poder treballar aquestes idees.
Ha de ser molt difícil arribar a un vestuari que durant un temps ha tingut un model de joc. L’entrenador que arriba ha de rescatar allò que funcionava, defugir del que no ho feia, adaptar les seves idees, etc. I tot això enmig d’un entorn de pressió gran perquè has de guanyar ràpidament per tal de no enquistar-te en la dinàmica anterior. M’agradaria que em passés algun cop i veure com és, perquè sempre he pogut treballar amb una pretemporada prèvia.
Els clubs tenen poca paciència?
Al món en general hi ha poca paciència. S'ha instal·lat una immediatesa en la societat en què ho volem tot ja i el futbol no és una excepció. Aquesta immediatesa fa que la gent que treballa en un projecte tingui més dificultats per fer-ho còmodament. Depèn de la direcció del club: trobaràs gent que creu en el procés i d’altres que no. Però en general crec que s’hauria de tenir més calma. Al cap i a la fi només guanya un. I la resta, què? Som uns fracassats? Així eduquem una generació que se sentirà frustrada i no és el bon camí.
Pel que fa a la gestió dels joves, parles de la pressa que hi ha a vegades per fer-los debutar amb el primer equip i d’altres en què el procés es frena perquè no se’l veu del tot preparat. Cal trobar l’equilibri?
Sí. Cal trobar el punt entre tirar-los als lleons o protegir-los en excés, i costa. Has de tenir cura, si no te’ls pots carregar. A Pachuca ho vam aconseguir amb alguns, si bé admeto que d'altres es van acabar perdent pel camí. Els vam intentar posar, amb bona intenció, en un entorn que crèiem que era l’adequat però que els va sobrepassar. En canvi d’altres ho han portat tan bé que han fet el salt a Europa. És difícil encertar sempre.
També la mentalitat de cada jugador i l’entorn hi tenen a veure.
Hi ha jugadors que quan entren en dinàmica de primer equip es troben, de cop, amb una vida fàcil i còmode: comparteixen vestuari amb gent important, tenen un bon sou, massatgistes, nutricionistes, etc. I es poden perdre. L’acompanyament d’algú és important. Jo vull destacar la figura del psicòleg del club. A Querétaro vam fer molta feina. Hi havia un jugador que tenia una vida absolutament desorganitzada fora del futbol i el vaig posar a prova. Li vaig dir que no comptava amb ell, que s’ho havia de guanyar amb la resta de joves que venien a intentar fitxar pel club i que el volia veure compromès. Tot això sabent el seu potencial. El coordinador i el director del club em van dir: “O el rescates o et tallem el cap”. El jugador ho va entendre i va acabar jugant un Mundial sub-17.
'El proceso de construcción de un equipo de fútbol', el primer llibre d'Albert Rudé.
Al llibre comentes que molts clubs opten per fitxar els millors per estalviar-se temps en formació i obtenir resultats immediats. La Masia és una identitat del Barça i, en la dècada més exitosa, els de casa han estat el pal de paller. Et sorprèn que el club hagi abandonat aquest valor i s’hagi gastat tants milions en estrelles que després no han encaixat?
Sí, molt. M'ha dolgut. He estat a fora i no he pogut seguir el Barça tant com voldria, però he acabat desconnectat perquè no em sentia vinculat a la forma com s'han anat fent les coses. Costa molt crear una identitat que et situï com un dels millors clubs formadors del món i el Barça té aquests recursos. No m’agrada com s’ha encaminat aquest procés i ara s’estan pagant les conseqüències. Però per aprendre les coses les has de viure i suposo que d’això se n’extrauran aprenentatges pel futur.
Com es gestiona l’error dins el camp? És la solució assenyalar un jugador quan s’equivoca i substituir-lo en forma de toc d’atenció?
Depèn de com vulguis entrenar, del context i del jugador. L'has de conèixer: alguns es poden enfonsar i d’altres es motiven. Però un jugador, sobretot si és jove, porta implícit l’error en el procés de desenvolupament. La millor solució perquè no el torni a cometre és fent-lo jugar perquè agafi bagatge. Els entrenadors tenim la tendència d’asseure’l a la banqueta perquè aprengui, però n’aprendrà jugant. Des del punt de vista pedagògic, i sobretot en etapa formativa, s’ha de permetre que s’equivoquin, entendre l’error com una cosa natural. Això no vol dir deixar-los passar, perquè les errades tenen conseqüències. Però la conseqüència no pot ser impedir que un futbolista es desenvolupi.
Proposes un mètode d’entrenament que es diu periodització estructurada. És el que tu vols aplicar?
L’he estat aplicant. De primer entrenador al 100% i d’assistent algunes parts. M'ha servit i l’he pogut compartir. Jo feia servir la periodització tàctica de Víctor Frade i després l’estructurada de Paco Seirul·lo. Vaig intentar barrejar-los i va funcionar. Tinc ganes de seguir-lo desenvolupant en més països, equips i contextos. És la idea. La meva dona no em frena, però ara necessitàvem parar.
Parles d’una idea de planificació setmanal –amb descansos, activacions, etc.- que en el futbol d’avui és difícil imaginar per la càrrega de partits. Creus que s’està “matant” físicament els jugadors?
És evident que això no facilita el procés, el dificulta perquè es pot invertir menys temps en els jugadors i en l’equip. És partit, partit i partit. I això crema capacitat que s’han de recuperar, i quan ho fas ja tornes a competir i no tens suficients dies adequats pel desenvolupament del joc. Crec que s’ha de fer un replantejament per donar espai per tal que es puguin seguir els processos. Entenc que hi hagi setmanes a doble partit, n’he viscut moltes i t’hi pots adaptar, però que siguin vuit mesos competint així cada setmana va en detriment del creixement propi de l’esport. Està comprovat que baixa el rendiment i és normal. No es pot fer màgia. Haurien de donar-hi una volta perquè així hi guanyaríem tots: jugadors, clubs i espectadors.