Sempre recordaré el primer entrenament que va fer amb nosaltres. Amb el seu cabell i el seu monyo perfecte. Tenia molt d’estil. Quan em paro a recordar moments de la temporada 2009-2010 amb el Juvenil-Cadet de l’Atlètic, sense cap mena de dubte em ve a la ment la seva arribada. El que acabo de dir sobre el seu primer entrenament també ho pensen moltes de les integrants d’aquella magnífica plantilla. Aquell equip gairebé perfecte que només va ser superat per Barça i Espanyol (26 victòries i 4 derrotes contra ambdós conjunts en 30 partits) va començar el nou projecte amb Raimon Llosas, actual coordinador del femení de l’Atlètic, amb tan sols una jugadora esquerrana: Ariadna Rius. Fins que aquella noia del monyo perfecte va trepitjar el camp Municipal de Vilafranca una tarda d’octubre amb només 13 anys -molt a prop dels 14-.

En la seva primera sessió ja va deixar proves de la seva qualitat, una qualitat que calia

explotar. Més prometedor va ser el seu debut estrenant-se com a golejadora, una faceta

de la qual seria gran protagonista els propers anys -més de 40 gols entre partits oficials i

amistosos-. Arribar i moldre, que es diu. Ràpidament aquella noia alta s’aniria fent pas

entre l’equip guanyant-se així un lloc en l’onze titular. I això que si ens aturem a analit-

zar aquella plantilla es pot comprovar l’enorme competència que hi havia…i també es pot

entendre perquè va ser un dels millors equips. Jugadores com Paula Canals -actualment

al primer equip de l’Espanyol-, Míriam Solias, Ariadna Rius, Gemma Sala, Judit Rivero o

Maria Álvarez -jugadores que juguen o han jugat a Nacional- formaven la columna

vertebral de l’Atlètic, acompanyades de futbolistes que portaven gairebé tota la seva vida

al club i que, algunes d’elles, avui encara segueixen defensant la samarreta vilafranquina.

En un equip que va fer 179 gols, Marta Sàez va ser de les màximes golejadores juntament

amb les dos jugadores que marxarien al Barça a finals de temporada (Maria i Rivero),

Gemma Sala -futura blaugrana- i Míriam Solias.

La temporada següent, la 2010-2011, Sàez ja era considerada una de les líders de

l’equip. Va ser un any complicat, ja que les marxes van afectar considerablement una

plantilla que no va rendir com s’esperava, però que tot i així va ser capaç de guanyar

a camp de l’Espanyol i encadenar vuit victòries consecutives fins que el Barça va aturar

la ratxa. És cert que Marta Sàez no va destacar com a golejadora com l’any anterior, però també és cert que sí que ho va fer com a bona companya d’equip. Aquella temporada vaig patir una lesió al lligament creuat anterior del genoll esquerre que em va tenir dos anys allunyada dels terrenys de joc. Doncs bé, Sàez va ser de les jugadores que més ànims em va donar durant la recuperació, si bé totes ho van fer. A part, va demostrar ser una dona de paraula en dedicar-me un gol contra el Cerdanyola tal i com havia promès en saber-se l’abast de la meva lesió.

En la campanya 2011-2012, Marta Sàez va créixer molt futbolísticament. Tot i ser suplent, per sorpresa de molts, en alguns partits i causar baixa durant un mes per una lesió al turmell, aquell any la davantera de Sant Sadurní va debutar amb el primer equip de l’Atlètic. De fet, va realitzar molts entrenaments amb l’equip que dirigia qui seria el seu entrenador l’any següent: Alfredo Lara. Jugar en una categoria com Nacional va aportar maduresa futbolística a Sàez.

L’any 2012-2013 va ser de grans canvis. Mig equip de sènior havia marxat i això va provocar l’ascens de quasi totes les juvenils que havien estat sota les ordres de Raimon Llosas els anys anteriors. L’equip no es va saber adaptar i només va ser capaç de guanyar quatre partits i sumar un total de quinze punts, certificant així el seu segon descens consecutiu -de Nacional a Preferent i de Preferent a Primera Catalana-. Només es van marcar 44 gols, ara bé, Sàez va ser l’autora de set d’ells: gairebé un 16% del total.

I finalment arribem a la temporada passada. Un any una mica decepcionant per les esperances generades al principi quan l’equip va arribar a ser tercer. Moltes irregularitats col·lectives al llarg del curs, però una Marta Sàez mantenint el seu alt nivell i convertint-se en la màxima golejadora de l’equip amb onze gols.

CARÀCTER I CLASSE

La velocitat no és el seu fort, però no li cal. Estant estàtica és capaç d’inventar-se un regat que deixa asseguda a la rival. De fet, quants túnels ha regalat tant a les rivals com a les seves companyes? Molts. Així és Sàez, una jugadora d’una gran classe i amb un dels xuts més potents que he vist. Quan agafava la pilota als entrenaments disposada a rebentar la xarxa, moltes ens apartàvem, tot i que a vegades fèiem tard i ens emportàvem una marca de la pilota cap a casa. Marta Sàez i la pilota, un matrimoni. No sap estar sense ella i se l’emporta d’amagat a cada exercici, indignant-se quan l’entrenador li demana que la deixi. Especialista en els llançaments de falta, a vegades recorda a Cristiano Ronaldo o Gareth Bale per la seva manera de xutar. Ha regalat uns quants gols a pilota a parada, fins i tot aquesta temporada va donar la victòria al juvenil -equip que també ha entrenat durant el curs- contra el seu nou club amb un gran gol de falta en l’últim sospir. Amb un caràcter fort i guanyador dins i fora del camp, Sàez s’ha convertit en un referent de l’Atlètic els últims anys i en una de les jugadores més desequilibrants de l’equip. No suporta perdre…ni empatar.

Ara, cinc anys després d’aparèixer amb el seu monyo perfecte, Sàez canvia el vermell de l’Atlètic pel blau de l’Igualada, iniciant així una nova etapa a Nacional. Allà es retrobarà amb Míriam Solias, Núria Miquel i Ariadna Rius. L’esquerra d’or marxa per seguir creixent. Molta sort amiga.