Vas començar com a davantera a l’Atlètic Vilafranca, arribant a guanyar el premi de jugadora revelació. Però una temporada el teu equip necessitava una portera. Allà va ser quan vas donar al pas cap a la porteria. Què et va motivar per acceptar aquest repte?

Bé, en realitat des de sempre m’havia cridat l’atenció jugar de portera. De fet, quan vaig arribar volia ocupar aquesta posició, però la portera titular des de feia anys era la Maria Ripoll i vaig decidir jugar de davantera. Però quan va sorgir la oportunitat de posar-me sota els pals vaig dir: “Per què no provar-ho?”. Així que no hi havia res especial que em motivés per acceptar aquest repte, simplement era una cosa que ja m’agradava.

Imagino que els inicis no van ser fàcils, ja que no tenies experiència sota els pals. En algun moment vas arribar a pensar que potser no havies pres la decisió correcta i que hauries d’haver seguit com a jugadora de camp?

Sí, alguna vegada em va passar pel cap però ja havia dit que sí i no podia tornar enrere. Però la veritat és que hi ha companyes que, pel que m’han dit, els va costar molt més arrencar que a mi. Naturalment que va ser complicat, sobretot quan no sortien les coses, però crec que em vaig defensar bastant bé els primers anys.

Algun cop has pensat què seria de la teva carrera futbolística si no t’haguessis fet portera?

Ho he pensat molts cops. Potser no hagués arribat fins aquí però crec que hagués gaudit igual i que el futbol m’hagués omplert de la mateixa manera jugant a una categoria inferior que disputant europeus o lligues de tant nivell com Nacional o Superlliga.

Em sabries dir el millor i el pitjor record que guardes de la teva etapa a l’Atlètic tant individualment com col·lectivament?

Records dolents no en guardo gaires, però sí que individualment hi ha una època que va ser bastant dura per mi. Les dues últimes temporades al club entrenava molt, gairebé tots els dies de la setmana. Combinava el meu equip, el juvenil-cadet, amb el sènior i hi havia dies que entrenava quatre hores i vaig acabar molt cansada, molt cremada i quan arribava a casa deia: “No puc més”. Va ser dur i vaig

plorar molt, però bé, després va arribar

la recompensa. Pel que fa al millor

record em quedo amb tots els anys,

que per mi han estat molt bons.

Sobretot en l’aspecte col·lectiu

qualsevol torneig o victòria important

van ser molt especials. Per exemple,

quan ens enfrontàvem al Barça i

teníem opcions de guanyar ens sentíem

totes molt orgulloses i això ho recor-

daré sempre.

Ara que parles dels partits contra el

Barça en què teníeu possibilitats d’emportar-vos la victòria…recordes que amb l’Atlètic vas guanyar al camp de l’Espanyol?

Sí (riu). Fa gràcia quan hi penso.

I en aquell equip ‘perico’ hi havia companyes amb qui comparteixes vestidor ara?

Sí. Fins i tot hi ha companyes a qui els hi vaig aturar algun xut i ho recorden. Me la tenen guardada (riu).

Et va costar deixar el club en que t’havies iniciat com a portera o en veure l’oferta de l’Espanyol no vas dubtar ni un segon en acceptar-la?

Em va costar molt. Eren masses anys, moltes persones que havien estat al meu costat dia a dia i deixava enrere, la por de perdre amistats…Tot i que la gent em deia que tornaria a veure les meves ex companyes i que seguiria mantenint el contacte amb elles, jo sabia que seria diferent al no compartir equip i així ha estat i em sap greu. Però vaig pensar en mi i en què si volia progressar el que havia de fer era marxar. A més he tingut la sort de comptar amb una família que m’ha recolzat sempre i que m’ha seguit a tot arreu. Sabien que si marxar a l’Espanyol era el millor per mi ho havia de fer.

Vilafranca s’ha convertit en una fàbrica de porteres. Laura Ràfols va ser la primera en fer les maletes i ara és titular d’un Barça campió de tot, Maria Ripoll va jugar al Barça i ara al primer equip del Levante arribant a Superlliga i ara tu al primer equip de l’Espanyol. La feina dels preparadors del club és important?

Els entrenadors que tenien la Maria i la Ràfols no sé si són els mateixos, però el que tenia jo li he d’agrair moltíssim perquè, a part que jo també m’implicava molt i entrenava molt, si no tens un entrenador que et vegi progressant, no arribaràs enlloc. Molts cops he estat parlant amb ell pel Facebook i sempre m’ha donat l’enhorabona per on estava arribant i molts cops li he dit que és gràcies a ell. Diuen que un mateix és qui guanya, però jo penso que per un porter, tenir un bon preparador és molt important.

Amb Ràfols no vas coincidir, però amb Ripoll sí. Et fixaves en ella com un exemple a seguir?

Sí, i tant. Fins i tot quan vaig començar de portera ella em va ensenyar quatre coses bàsiques que eren importants. I m’hi fixava molt quan l’anava a veure als partits del cadet i l’observava i pensava: “Això ho he de fer així, això d’una altra manera…”. Em va ajudar.

Has conegut les porteres més joves de l’Atlètic. Quin consell els donaries a elles com a les altres porteres que et poden tenir com a referent?

Simplement dir que el que de veritat val és treballar i no desesperar-se, perquè tot arriba. Per mi no ha estat gens fàcil arribar fins aquí. He hagut de treballar i suar molt.

Segueixes l’actualitat de l’Atlètic encara?

Sí, sempre que tinc temps i puc. Fins i tot les vaig a veure a algun partit i intento estar al dia. A més, si sé que a l’equip hi ha alguna jugadora que pot progressar jo també puc informar de les seves qualitats.

Va ser fàcil l’adaptació a l’Espanyol? Perquè imagino que els mètodes de treball eren i són completament diferents als de l’Atlètic.

Bé, al principi tampoc hi havia tanta diferència. Quan vaig arribar em vaig incorporar a l’equip de Preferent i la intensitat i l’exigència no eren les mateixes que les que m’he trobat al primer equip. I pel que fa al vestidor em vaig integrar en un moment. La gent és molt oberta i et fa costat. A part, l’entrenador, el Xavi Cereijo, era increïble i ja el coneixia d’unes colònies, així que va ser fàcil.

El fet que només començar la teva etapa a l’Espanyol tinguessis diversos problemes al genoll i al turmell et va afectar molt?

Sí. A més l’altra companya també estava lesionada i era l’única portera per Preferent i volia recuperar-me ràpid perquè necessitàvem cobrir la porteria. Però sabia que no m’ho havia de prendre amb pressa perquè seria pitjor.

Primera temporada al Femení C, segon equip menys golejat, un bon rendiment…però tres derrotes seguides contra Igualada, Santpedor i AEM a finals de lliga que us van fer perdre totes les opcions al títol que va acabar en mans de l’Europa (amb onze punts més que les blanc-i-blaves). Què va fallar?

La veritat és que vam tenir bastants errors tant de concentració com d’intensitat. Teníem una lliga per endavant i vam estar tota la temporada lluitant per ella. Però aquells tres partits ens la van fer perdre. I es va notar. Quan sortíem al camp no era el mateix que al principi de temporada, no hi havia les mateixes ganes.

Va ser estrany enfrontar-te a les teves antigues companyes?

Sí, molt. Estava a punt de jugar contra elles quan feia pocs mesos que havia deixat el club. La veritat és que tenia uns nervis…El meu entrenador em va dir: “Tranquil·la. Si tens algun problema et canviem i ja està”. Tenia com un buit a dins que em feia estar molt nerviosa, però després ja es va passar.

Quan les teves companyes marcaven un gol a l’Atlètic què pensaves?

Bé, quan al camp de l’Atlètic van marcar el quart gol em va fer molt mal. La veritat és que era com si me’ls haguessin marcat a mi.

La temporada passada vau aconseguir el segon títol de la història de l’Espanyol a Nacional amb un punt més que Lleida i Estartit i sent l’equip menys golejat. Gran temporada, no?

La Lliga a Nacional va ser brutal. Jugàvem tots els partits sabent que havíem de guanyar perquè sinó l’altre et passava i perdies moltes opcions al títol. A més jo no havia guanyat mai cap lliga i aconseguir la primera a Nacional va ser molt maco. Vam treballar moltíssim aquell any i l’entrenadora era molt bona i va saber fer-ho bé. Físicament sempre estàvem preparades i si molts partits els guanyàvem era perquè aguantàvem en aquest aspecte. A part teníem un grup espectacular i molt unit i la veritat és que estic molt contenta d’aquest any.

La teva trajectòria a l’Espanyol ha estat ascendent: primer amb el C a Preferent, després amb el B a Nacional i ara a Superlliga. Quines qualitats creus que t’han fet arribar al primer equip tan ràpid?

Jo crec que quan arribes a un club que t’exigeix molt més, tu ja vas a entrenar amb el xip posat que a partir que entris al camp has de donar-ho tot. Perquè si no estàs al màxim, te’n vas. Com més treballes més vas progressant. A part, el fet de jugar amb la selecció et dóna encara més moral per esforçar-te.

Fa uns mesos, en una entrevista vas dir que el teu objectiu era defensar la porteria del primer equip i aquest any ja ets al 100% jugadora de la primera planilla de l’Espanyol, amb qui ja vas debutar la temporada passada. Objectiu aconseguit. Amb ganes i il·lusió?

Sí, moltes. Sé que tinc una companya, l’Irina Torrent (procedent del Lloret), que és molt bona i que també lluita pel mateix lloc que jo, però bé, a treballar cada dia. No hi ha res impossible.

Aquesta última temporada l’Espanyol va acabar onzè i molt lluny de les posicions on normalment acaba (des de la 2004-2005 sempre acabant entre els cinc primers, a part de quatre copes de la reina i dos subcampionats). Què cal per trencar amb l’hegemonia del Barça dels últims anys (tres lligues i dos copes de la reina seguides) i fer tornar l’Espanyol al seu lloc?

Jo crec que l’any passat va faltar més treball. A part també va haver un canvi d’entrenador a mitja temporada i naturalment es va notar. Però jo crec que amb treball, treball i treball i sobretot amb constància de fer les coses que toquen cada dia, aquest any pot ser un any molt bo.

Per tant, després dels primers entrenaments i amistosos, les sensacions són…

Molt bones, jo crec que aquest any podem aspirar a molt. Tot i que han vingut moltes jugadores noves s’ha fet grup de seguida. Portem tres setmanes de feina i hi ha molt equip, molta unió. I es nota, a vegades veus jugades a un toc que només poden fer persones que es coneixen.

La recompensa a la bona feina que portaves realitzant amb l’equip va arribar a principis d’any amb la convocatòria amb la selecció espanyola. Quan vas saber la notícia t’ho creies?

No, no m’ho creia. La primera convocatòria em va enganxar quan estava a classe de literatura catalana. Ho recordo perfectament. Va ser tornant de la segona fase del campionat d’Espanya amb Catalunya i de cop la Marta Turmo em va enviar una foto i em va dir: “T’ho mereixes”. Aleshores se’m va descarregar i vaig veure la convocatòria amb el meu nom allà. Vaig mirar-ho una vegada i una altra. Li vaig preguntar si era veritat i em va dir que si i poc després m’ho va enviar una altra persona, llavors ho vaig veure al Twitter i ja m’ho vaig creure i vaig comunicar-ho als meus pares. Tenia ganes de cridar (riu).

I el teu debut va arribar el 7 d’abril contra Bielorrússia (una de les rivals juntament amb Suïssa i Portugal) a la Ronda Élite que us donava el pas a l’Europeu. Porteria a zero (10-0) tant aquell dia com en tota la ronda. Debutar sense rebre cap gol deuria deixar-te un bon sabor de boca, no?

Sí. Va ser un partit molt fàcil. Vam guanyar 10-0 però elles van tenir ocasions i vaig estar contenta de com vaig intervenir en totes les seves arribades. A més l’entrenador també em va felicitar. Era el meu debut, el primer any que jo anava amb la selecció quan la majoria ja portaven des de la sub16 o més. Estava nerviosa però va anar tot bé. A més, és diferent debutar en un amistós que un partit en que et jugues el bitllet per a Noruega.

Us vau classificar per l’Europeu amb una gran Ronda Élite i la bona temporada de l’Espanyol va permetre que l’equip fos un dels que portava més d’una jugadora a l’Europeu juntament amb Barça, Collerense i Reial Societat. Un altre equip català, el Sant Gabriel, també portava una jugadora. La presènca de sis jugadores d’equips de Catalunya demostra que el futbol català és un dels mes potents?

Sí, i tant. Va haver una convocatòria que de l’Espanyol vam anar quatre i del Barça també i hi havia cinc o sis. En total a l’avió anàvem deu o onze. Que comptin amb la gent d’aquí és important perquè significa que hi ha un molt bon nivell.

Grup amb Irlanda, Suècia i Anglaterra. Sempre és important començar bé, però vosaltres vau perdre el primer partit. Tot i així us vau refer. Quin és el missatge que vau intentar transmetre entre totes per no decaure després d’una primera derrota?

L’entrenador ens va dir que quedava molt per davant, que no s’acabava tot contra Irlanda i fins i tot ens va posar l’exemple

minuts. Vam aguantar, va arribar el primer gol i el míster ens va dir: “Després teniu els collons de fer el segon en el minut 93”. I sí, va marcar la Turmo de cap al temps afegit.

Vau fregar el títol de campiones d’Europa. Només vau encaixar dos gols en tot el torneig: en el primer partit i a la final contra Holanda. Era l’any en que es cumplien 10 anys de la victòria de la selecció espanyola femenina a l’europeu sub19. Hagués estat una bona conmemoració. Tot i no jugar cap minut, suposo que ha estat una grandíssima experiència però també una de les derrotes més dures.

Sí, encara que no jugués totes portàvem molta feina darrera. Tot un any esperant arribar a una final d’un Europeu i, per molt que no arribés a jugar, vaig estar entrenant cada dia i abans dels partits treballava amb la mateixa intensitat que la portera que en teoria anava a jugar. I fins i tot l’entrenador de porters em deia que jo també havia d’estar al màxim i preparada perquè podia jugar. No se sap què pot passar (lesions, sancions, que el rendiment no sigui l’esperat). Viure’l tant des de dins va ser molt dur. Hi havia sis o set jugadores que era l’últim any amb la sub-19 i acomiadar-se amb una medalla d’or hagués estat la cirereta del pastís. Però bé, diuen que el futbol et torna tot el que li dónes, així que ja ho veurem.

Jorge Vilda, seleccionador sub19, va aconseguir en vuit mesos tres subcampionats: europeu sub 17, mundial sub17 i europeu sub19. Com és com a entrenador?

És un entrenador dur, no et mentiré. Li agrada treballar molt. Però és el que jo sempre dic: si treballes després tens resultats. A part, és molt bona persona i sempre que tinguis un problema o necessitis alguna cosa estarà disposat a ajudar-te. Estic molt contenta, és increïble. A més, per ell deu ser dur quedar-se a les portes del títol tantes vegades i tot i així segueix lluitant.

Vau ser campiones del joc net. Vilda va dir: “No podem guanyar físcament a nòrdiques o Alemanyes, per tant busquem altres camins”, com el futbol de toc. Tenir un bon físic és el que falta per ser una selecció perfecta?

Contra Holanda sí que es va notar molt la diferència del físic a l’hora de ser més grans, però crec que amb el nostre joc de toc ja podem ser una gran selecció i amb aquest ‘fair play’ podem arribar lluny com ja hem demostrat.

Durant l’estada a Noruega vas poder conèixer Àngel María Villar, què us va dir?

Ens va dir que de finals hi ha moltes. Abans de jugar ens va donar molts ànims i ens va dir que passés el que passés per ells ja érem campiones, ja que jugar una final té molt mèrit. Bàsicament ens volia transmetre tranquil·litat, només calia que demostréssim l’equip que érem. Un cop acabat el partit també va entrar i ens va dir que no passava res, que no ens preocupéssim, que el futbol tornava el que li donaves i que seguíssim treballant.

I ara la sub 19 ja mira a Israel 2015 contra Lituania, Croàcia i Islàndia com a rivals a la fase prèvia. Intentareu aconseguir el que heu estat a punt de fer.

Sí, jo ho tinc clar. Si vaig és per guanyar. Em trec l’espineta d’aquest estiu i també la del Campionat d’Espanya amb Catalunya.

Et sents preparada per debutar amb l’absoluta?

S’ha de treballar. Sé que és molt difícil arribar.

Però ets molt jove.

Sí, sí. És probable que quan jo tingui l’edat de les porteres d’ara ,elles ja s’hagin retirat i tingui possibilitats. Però per exmeple jugar el mundial 2015, encara que faci una bona temporada, no ho crec. Al sub-20 sí que m’hi veig. Al ser només un any més d’edat no crec que es noti molt la diferència tampoc.

La gran temporada 2009-2010 amb el juvenil-cadet de l’Atlètic et va començar a obrir les portes a la catalana. A finals de l’any passat a la fase prèvia al Campionat d’Espanya dos partits contra Euskadi i Extremadura i cap gol encaixat. Arribaveu bé al Campionat, però a les semifinals contra Madrid, després de remuntar un 0-2 en contra, vau quedar eliminades als penals tot i que n’arribessis a parar tres (més el del partit). Un altre cop dur en la teva carrera.

Quan ho recordo encara costa. Va ser un partit que teníem clar que no seria gens fàcil: ens havia tocat el rival més fort. Però portàvem zero gols encaixats, estàvem molt bé a la defensa i a més ens enteníem molt bé entre nosaltres perquè moltes també compartíem equip a l’espanyola i això era un punt a favor. Jo crec que faltava molt més equip col·lectiu. Es va notar que no estiguéssim totes a una quan hi havíem d’estar. Vam aconseguir remuntar als últims instants i si haguéssim tingut cinc minuts més jo crec que haguéssim guanyat. I els penals van ser molt durs. Quan tu n’atures tants però veus que les teves companyes fallen és complicat. Quan vam perdre em vaig dir a mi mateixa que no podia fer més, em vaig quedar amb aquesta sensació.

Ets supersticiosa?

No ben bé. Sí és cert que des que va morir el meu avi moltes coses van relacionades amb ell perquè bàsicament és qui em va impulsar moltes coses del futbol. Però a part d’això no faig res especial als partits.

Un porter o una portera referent?

No sé ben bé qui dir-te. Sí que sempre he estat darrera d’Iker Casillas, però ara com que ha estat molt de temps sense jugar tampoc l’he pogut seguir. El que sí que he mirat molt pel Youtube són els entrenaments del Keylor Navas i fins i tot el meu entrenador ha fet més d’un cop sessions semblants a les que fa ell.

Quina és la jugadora de camp que més t’ha sorprès?

Hi ha una que és un any més petita que jo i que ha estat debutant a l’Europeu aquest any que és la davantera Nahikari García. No l’havia vist mai i és brutal. La veia jugar i al·lucinava. I ja està jugant a la superlliga amb la Reial Societat i és increïble. Va fer uns gols que em va deixar amb la boca oberta. Té molt futur.

Què necessita el futbol femení?

Publicitat i que la gent el vagi a veure. Ara que estic a un nivell més alt noto que hi ha més publicitat i interès i fins i tot et tuiteja gent que no coneixes, però falta molta publicitat a la televisió.

Creus que a Espanya comença a ser més reconegut?

No, queda moltíssim i crec que no acabem d’avançar. Passa igual que amb els estudis, has de mirar de marxar a fora perquè aquí no faràs res. El millor és marxar. El futbol femení aqui a Espanya m’encanta perquè hi ha molt bon ambient i la gent juga bé, però si vols guanyar-te la vida amb això el millor que pots fer és anar a l’estranger.

Et veus algun dia tornant a l’Atlètic?

Sí, jo crec que en el moment en què la meva carrera s’estigui acabant i els meus genolls no puguin més, sí que m’hi veig tornant i portant un altre cop la samarreta vilafranquina.