LA LLIGA DE LA PERSISTÈNCIA
Fa cosa d’un any es va fer oficial el nou projecte de l’Atlètic Vilafranca femení. Algunes jugadores de la primera plantilla abandonaven el club, fins i tot un emblema com Cristina Pérez, que portava molts anys vestint la samarreta vilafranquina. Àlex Duch també deixava la disciplina de l’Atlètic. A canvi, Arnau Estruch es faria càrrec del primer equip i amb ell pujarien un bon grapat de jugadores del juvenil. Aquell any, el seu equip havia arribat per primera vegada a disputar la Copa Catalunya i l’entrenador s’havia guanyat la confiança del club per intentar aconseguir allò que feia dos anys que es perseguia: el títol i l’ascens a Preferent.
Moltes eren les preguntes que es formulaven a partir d’aquell moment. Funcionarà? Es podrà fer encaixar a les jugadores veteranes del sènior amb la nova generació que puja? Es crearà un bloc fort i competitiu per optar als objectius marcats? Avui, 11 mesos després d’aquell comunicat, s’ha comprovat que el projecte ha estat tot un èxit. L’equip es va entendre ràpidament, el bloc es va fer fort i els resultats hi són a final de temporada. L’Atlètic torna a Preferent tres anys després.
Dimarts 18 d’agost la pilota va començar a rodar, si
bé el primer entrenament de la temporada va estar
marcat per la càrrega física habitual de pretemporada.
El projecte era una realitat. Mireia Llosas, Aina Ferrer,
Juliette Brahuet, Clara Rodergas, Albanta León i Anna
Pérez eren les úniques supervivents de l’equip sènior
de la temporada 2014-2015, tot i que setmanes més
tard es confirmaria el retorn de Sara Arbib. A elles
se’ls hi sumava la columna vertebral de l’equip juvenil:
Maria Florentín, Laia Garcia, Neus Forcada, Sònia Inés,
Laia Rius, Dènia Muela, Carla López i Ariadna Gironès.
A més, el club celebrava el retorn d’Ariadna Rius
després de la seva aventura a l’Igualada i fitxava a
dues jugadores joves però amb qualitat: la portera
Natàlia Urbano i la davantera Stefany Ferrer, que
amb tan sols 17 anys ja havia debutat amb el primer equip de l’Igualada a segona nacional.
Mica en mica l’equip va anar guanyant el to físic a base d’entrenaments i amistosos. El Vic va ser el primer rival i, tot i el 0-3 inicial, les jugadores van ser capaces de remuntar i tancar el primer test amb un empat. Contra el Santpedor i l’AEM les sensacions van ser molt millors. Arnau Estruch ja havia deixat mostres de quina era la idea de joc que volia aplicar. L’equip estava preparat per afrontar el debut a la lliga.
Golejades i il·lusió per començar
El Guineueta va ser el primer rival el diumenge 20 de setembre. Mireia Llosas, titular indiscutible els darrers anys, queia d’un onze titular en partit oficial després de molt de temps. Es confirmava que Maria Florentín i Ariadna Rius era la parella de centrals titular, desplaçant a Clara Rodergas al lateral dret, posició que mai havia tocat. Tot i un començament travat en què els dos equips van dedicar a estudiar-se, ben aviat l’Atlètic va fer-se amb la possessió de la pilota que tant li ha agradat tenir al llarg de la temporada. En un tres i no res l’equip va trobar els forats a la defensa contrària i els gols van caure un darrera l’altra fins a fer-ne nou.
Un guió semblant es va repetir a la segona jornada contra el Pubilla Casas. No va ser fins als instants finals que l’equip no va emborratxar-se de gols per sumar la segona victòria de la temporada i la segona golejada (0-7). L’Atlètic va aconseguir una ratxa de sis victòries consecutives, algunes de mèrit i treballades com el 3-1 contra el Riudoms o el 5-0 contra el Fontsanta, ambdues a casa. Especialment reconfortant va ser el 0-2 a camp del Levante las Planas en un partit marcat per les baixes de Dènia, Ariadna Rius, Ariadna Gironès, Sònia i Juliette que van deixar l’equip bastant coix en un dels camps més complicats de la lliga.
La primera patacada i la gran ratxa
I va arribar el diumenge 1 de novembre. Els primers compassos de la temporada havien deixat entreveure que l’Atlètic i el Sant Cugat estaven un esglaó per damunt de la resta de conjunts. Els dos únics equips que havien fet un ple de victòries en les primeres sis jornades s’enfrontaven a Vilafranca. Aquesta dualitat podia trencar-se mínimament si un dels dos guanyava, si bé l’enfrontament no era ni molt menys decisiu. El gol de Neus tot just començar augurava una bona tarda per a les vilafranquines, però les dues jugadores més desequilibrants del Sant Cugat, Eulàlia Triadú i Lídia Rubio, es van encarregar d’ensorrar la magnífica feina de l’Atlètic al llarg dels
90 minuts. L’equip es va topar una vegada i una altra
amb la portera visitant, que va trobar en el pal el seu
millor aliat. Era clar que el Sant Cugat sortia molt
reforçat d’aquest partit, però quedava molta lluita per
endavant.
A partir d’aquí va arribar una ratxa triomfal de l’Atlètic
i la més llarga de la temporada: 9 victòries
consecutivesi solvents. La primera va ser la més
important de totes. Just després de la derrota contra
el Sant Cugat tocava ni més ni menys que un derbi a
Vilanova, sempre intens i apassionant. L’1-0 del
marcador al descans i la falta de fluïdesa en el joc
vilafranquí va fer aparèixer els fantasmes del passat més recent, quan l’equip es va desinflar després d’encadenar una ratxa inicial molt bona. Però la fórmula de col·locar a Dènia a la posició d’extrem esquerre va resultar un èxit total. La menuda jugadora vilafranquina va portar de corcoll a la defensa vilanovina i amb dos gols va ser clau en la victòria final per 1-3, juntament amb una bona actuació de Sara. FE Hospitalet, Pallejà, Santboià, Òdena i Suburense (amb el debut amb doblet de Paula Canals) van ser les víctimes abans de Nadal. La derrota del Sant Cugat a camp del Levante a la jornada 11, combinada amb el gol average general a favor, va permetre a l’Atlètic marxar de vacances com a líder.
Les vacances no van ser del tot tranquil·les. Laia Rius, que havia estat baixa per lesió des del novembre, va decidir deixar l’equip després de molts anys vestint la samarreta vermella. A més, Ariadna Gironès seguia lesionada i sense data de retorn. L’any nou va començar amb dues golejades (0-5 contra l’Icomar i 0-6 contra el Guineueta) i una victòria gris contra el Pubilla Casas (3-0). Ara bé, l’equip va haver de pagar un peatge car a camp del Guineueta: Maria Florentín, peça clau a l’eix de la defensa, es va lesionar i va estar més d’un mes de baixa, just quan començava el tram més complicat i important de la temporada. Riudoms, Levante las Planas, Fontsanta i Sant Cugat, els quatre equips que perseguien a l’Atlètic, es creuaven al camí de l’equip vilafranquí en un mes i mig. El primer capítol, el 14 de febrer a Riudoms, es va resoldre amb molta més solvència i facilitat de l’esperada. Stefany Ferrer va estar espectacular i amb un ‘hat-trick’ va destrossar el plantejament de les locals, que tot i així van aprofitar la relaxació vilafranquina a la segona part per posar la por al cos de l’equip d’Arnau Estruch. Les tarragonines no van estar fines de cara a gol i el 0-4 va ser el resultat final.
El mes negre
El Levante las Planas s’havia acostat a Sant Cugat i Atlètic sense fer soroll. Un resultat positiu a Vilafranca el convertiria en rival directe en la lluita pel títol; una derrota el deixava despenjat. L’Atlètic va ser millor al llarg del partit, en un guió similar al de l’enfrontament contra el Sant Cugat de mesos enrere. Laia Garcia i Paula Canals van fregar el gol, però abans del descans va arribar el 0-1 en una acció de córner molt embolicada. L’equip ho va intentar i intentar al segon temps, fins que va arribar una acció que s’ha acabat convertint en decisiva aquesta temporada. Una falta picada per Sònia va ser rebutjada amb poc encert per la portera visitant i l’esfèrica va rebotar en la migcampista Laura Caballero fins a introduir-se dins la porteria. L’empat salvava el liderat per un punt.
La següent parada era Cornellà. El Fontsanta-Fatjó esperava amb ànsies el partit contra l’Atlètic després del contundent i humiliant 5-0 del partit de la primera volta. La progressió de l’equip del Llobregat al llarg de la temporada preveia un partit completament diferent. I així va ser. La potència i la intensitat local va ser superior a la de les vilafranquines, que tot i això podrien haver-se avançat a la primera part. Però un penal inexistent d’Ariadna Rius sobre la davantera Inés Baldé va suposar el primer gol del partit. L’equip va sortir més endollat al segon temps i Paula Canals va aconseguir empatar. Les ocasions i el domini eren de l’Atlètic, però en dues contres el Fontsanta va matar el matx i va deixar molt tocat a un equip que perdia el liderat però seguia depenent d’ell mateix per proclamar-se campió.
El Xaica va ser la millor medicina per refer-se d’aquests dos mals resultats, però el mes negre de l’Atlètic encara tenia un darrer capítol i, segurament, el més dolorós. L’esperat partit contra el Sant Cugat arribava en el moment més complicat per l’equip, però a la vegada era una opció excepcional per donar un cop de puny sobre la taula i recuperar les bones sensacions. Les jugadores d’Arnau Estruch van fer un partit brillant, dels millors de la temporada. Tot i que el Sant Cugat es va avançar pràcticament en la primera jugada, la reacció vilafranquina va ser molt bona i abans del descans el marcador ja era favorable (1-2). La segona meitat va començar igual: amb un gol del Sant Cugat, obra de la seva màxima golejadora, Lídia Rubio, que tornava a tenir un paper clau dins el seu equip. Neus va tornar a col·locar les coses a lloc amb una vaselina subtil després d’una magnífica passada de Carla, però la mateixa migcampista va ser expulsada minuts més tard, fent canviar el signe del partit. Les decisions arbitrals eren cada vegada més polèmiques, allargant el partit més del compte. Va ser en la darrera jugada del partit quan el col·legiat va assenyalar unes mans inexistents de Sara a la frontal de l’àrea. La capitana Eulàlia Triadú va convertir el llançament de falta i l’àrbitre va xiular el final de l’enfrontament. Les jugadores, el cos tècnic i l’afició de l’Atlètic es van impregnar de ràbia i tristesa. Les cares, les llàgrimes i els crits ho deien tot. Una mala decisió havia tirat pel terra una feina excel·lent. El liderat es complicava més que mai, ja que l’equip ja no depenia d’ell mateix i, a més, perdia el gol average amb les santcugatenques.
El gir
El 3-0 en el derbi va permetre a les jugadores marxar de
vacances de setmana santa amb els ànims una mica més amunt.
L’Atlètic s’havia de centrar en guanyar tots els partits restants i
esperar una ensopegada dels seus rivals, que encara s’havien
d’enfrontar entre ells i havien de visitar el camp del Fontsanta.
Vet aquí, però, que els dos equips van perdre punts abans del
previst. Era el primer partit després de vacances. L’Atlètic
visitavael camp de la FE Hospitalet, que havia fet un rentat de
cara des de la primera volta i s’havia enfilat fins a la sisena plaça.
Era una prova de foc per a les vilafranquines, que van fer un dels
partits més complets de la temporada i van golejar per 0-7 amb
un autèntic treball ofensiu i defensiu. El Levante no va passar de
l’empat a tres a camp del Fontsanta, tot i que a falta de cinc minuts perdia 3-1. Però la sorpresa la va protagonitzar el Sant Cugat, que va perdre per la mínima amb el Pubilla Casas al seu propi camp. La lliga havia donat un gir inesperat. L’Atlètic tornava a ser líder i depenia de nou d’ell mateix. A partir d’aquell moment cada partit seria una final més que mai.
L’sprint final
La ratxa que va encadenar l’equip des de llavors i fins la darrera jornada va ser espectacular: quatre partits, quatre victòries, 18 gols a favor i dos en contra. La feina estava feta a falta d’un sol partit. Tot i aquests números, però, no va ser fàcil. En especial es recorda el penúltim enfrontament a camp del
Suburense. L’equip tenia moltes baixes i va haver de multiplicar
se per guanyar el derbi. Neus va fallar un penal en una primera
part ensopida, però l’equip va fer la feina al segon temps tot i els
nervis i va acabar emportant-se tres punts decisius (1-4).
L’Icomar era l’últim escull. L’Atlètic no podia fallar i no ho va fer.
Endollades des del primer segon, les vilafranquines van estrenar
el marcador ben aviat (minut 5) i no van donar opció a les
tarragonines. 4-0 i el títol i l’ascens a Preferent ja eren una
realitat. Les jugadores es podien alliberar per fi després d’una
temporada dura, amb moments en què les rivals ja les donaven
per mortes. L’equip va persistir amb il·lusió i el premi ha arribat.
Fins i tot s’ha guanyat la lliga sense haver de comptar amb el gol
average: l’Atlètic ha sumat 74 punts pels 72 del Levante. El Sant
Cugat, que al mes de novembre semblava el favorit, s’ha
acabat quedant amb 67. L’Atlètic ha estat un just i merescut
vencedor que ha resistit a la forta competència dels seus rivals.
Les 5 claus
-Una màquina de fer gols. L’Atlètic va demostrar des del primer
partit que era un equip amb gol. Només el Sant Cugat ha marcat
més que les vilafranquines: 136 gols, vuit més que l’equip
d’Arnau Estruch, que s’ha quedat amb 128 (5,47 gols per partit i
cada 19,68 minuts).
Tot i que la davantera de l’Atlètic i pitxitxi de la lliga, Stefany Ferrer, ha assolit una xifra molt destacada amb 39 gols en 27 partits (1,44 gols per partit), són moltes les jugadores que han vist porteria aquesta temporada. De fet, només Carla López no ha pogut anotar cap gol. Les jugadores que segueixen més de prop a Stefany en la llista de golejadores són: Anna Pérez (18), Juliette Brahuet (17) i Laia Garcia (14), és a dir, les tres altres davanteres que més partits han jugat. Paula Canals, que va debutar en el darrer partit de l’any, ha marcat 10 gols en 12 partits, una xifra admirable per una portera que va venir a ajudar com a jugadora. La resta de gols s’han repartit així: Neus Forcada (9), Aina Ferrer (6), Dènia Muela (4), Sara Arbib i Ariadna Gironès (2) i Sònia Inés, Mireia Llosas, Ariadna Rius, Clara Rodergas i Maria Florentín amb un gol. El Levante las Planas i el Sant Cugat completen els 128 gols amb els dos en pròpia porteria que es van fer als enfrontaments de la segona volta.
-Tot l’equip defensa. Però marcar més de cent gols no serveix de res si cada arribada del contrari acaba en gol, cosa que no ha passat a l’Atlètic Vilafranca. L’equip ha demostrat ser una fortalesa defensiva amb només 16 gols encaixats en 28 partits (un gol cada 157,5 minuts). D’aquests 16 gols, 12 els va rebre contra els cinc equips més ben classificats de la lliga per darrera seu (Levante las Planas, Sant Cugat, Fontsanta, Riudoms i Santboià), sent el Sant Cugat el conjunt que més mal ha fet a les vilafranquines amb cinc gols marcats. Els altres quatre gols els van fer Vilanova, Suburense, Pallejà i Xaica.
La clau d’aquest èxit és mèrit de tot l’equip. La pressió defensiva ha començat sempre a la part de dalt, aconseguint moltes vegades que el contrari no fos capaç de creuar la línia de mitjos. El mig del camp, tot i destacar més per la seva qualitat que no pas pel físic, s’ha convertit en un bloc potent i treballador que ha equilibrat el joc i l’engranatge de l’equip. La parella de centrals Maria Florentín-Ariadna Rius ha estat una garantia al llarg de la temporada i Sònia Inés també va superar la prova quan va haver de substituir a Florentín durant el mes en què va estar lesionada. Carla López, Dènia Muela, Clara Rodergas i Neus Forcada (les vegades que ho ha hagut de fer) han sabut compensar el treball defensiu i ofensiu que tenen les laterals. La feina de les porteres també ha estat molt meritòria. Natàlia Urbano i Albanta León, amb edats completament diferents però que s’han complementat i ajudat a la perfecció, han fet un magnífic treball, sobretot en aquells partits en què el rival pràcticament no arribava a porteria i podia agafar-les en fred en qualsevol acció aïllada.
-Un estil clar. Arnau Estruch ja va comunicar a
principis d’estiu a les jugadores que no el
coneixien quina era la seva idea de joc. L’Atlètic
s’ha mantingut fidel al seu estil de joc al llarg de
la temporada, sent un equip que vol tenir la pilota
i moure-la amb rapidesa, si bé algunes vegades
s’ha hagut d’abusar del joc directe per resoldre
segons quins partits.
Cada setmana s’ha treballat al detall cada
aspecte que podia ser clau al partit segons la
manera de jugar del rival. La feina d’Arnau, que ha comptat també amb l’ajuda i el consell de Jenny Pérez, és de valorar. Ha sabut mantenir motivat i viu l’equip, sense deixar-lo enfonsar en els moments difícils i fent-lo tocar de peus a terra quan l’eufòria es podia desfermar. L’entrenador ha aconseguit en els dos anys que porta els grans objectius que tenien els seus equips. La temporada passada va aconseguir classificar, per fi, al juvenil per a la Copa Catalunya i aquest any ha assolit l’ascens a Preferent perseguit pel sènior des de feia dos anys.
-La capacitat anímica. Un dels principals problemes que tenia el sènior les darreres temporades era que cada gol encaixat era pràcticament mortal. El fet que la temporada 2012-2013 els resultats no acompanyessin i els rivals aconseguissin empatar els partits sempre als minuts finals va crear en aquell equip una sensació de por i nervis que el va acabar condemnant amb el descens. Les dues temporades anteriors la dinàmica va seguir i quan hi havia una derrota semblava que costava molt remuntar el vol. Aquest any, però, no ha estat així. En els moments més complicats l’equip no s’ha enfonsat i quan ha hagut de remuntar un partit ho ha fet. A més, la humilitat i el tocar de peus a terra ha permès no relaxar-se, sobretot en els últims partits. Aquest equilibri emocional s’ha transmès al camp i amb el rendiment ofert.
-El bon rotllo dins i fora del camp. S’unien dos grups diferents: les juvenils (d’entre 17 i 19 anys) i les sèniors (d’entre 19 i 30 anys). Les primeres amb molts anys jugant juntes, coneixent-se molt bé dins i fora del camp. El mateix passava amb les sèniors, exceptuant Anna Pérez, Albanta i Sara Arbib que només portaven un any però que també havien encaixat a la perfecció al bloc. Però amb el treball d’Arnau i els entrenaments, mica en mica els dos grups es van anar coneixent. Actualment totes les jugadores saben què vol cadascuna d’elles i quina és la seva manera de jugar. Se les veu gaudir quan juguen i s’entenen pràcticament a la perfecció. A més, s’ha aconseguit una cosa encara més important: que el bon rotllo existeixi fora del camp. Tot i la diferència d’edat i conèixer-se poc, el bon ambient que regna al vestuari ara mateix és excel·lent i això es transmet dins el terreny de joc.
L'1X1
ALBANTA
Aquest any ha comptat amb una companya a la porteria durant tota la temporada. Ha acceptat jugar menys, sobretot en aquells partits més decisius, però el seu rendiment ha estat molt bo quan ha defensat la porteria vilafranquina.
CLARA
S’ha hagut d’adaptar a una nova posició. El seu rendiment ha estat més baix que el de la temporada passada, però l’ajuda de les seves companyes l’ha ajudat a aprendre i millorar a mesura que avançava el curs.
MARIA FLORENTÍN
17 anys i com si portés tota la vida al sènior. La seva absència al llarg d’un mes es va notar. El gol clau que va aconseguir contra el Suburense va premiar la seva gran feina i la seva entrega.
AINA
Se l’ha notat més alliberada que l’any anterior. Ha repartit assistències com sempre i ha marcat quatre gols més que la temporada passada. Ha jugat més tranquil·la i s’ha atrevit a xutar més.
PAULA CANALS
El seu retorn va sorprendre, però el seu rendiment més. Una portera que marca 10 gols en 12 partits (un d’ells de xilena) no es veu cada dia. A més, molts d’aquests gols han estat importants per desencallar els enfrontaments.
JULIETTE
Va començar molt bé, però va anar perdent presència a l’onze inicial d’Arnau. En els darrers compassos del curs ha tornat a tenir més protagonisme i ha complert amb gols quasi sempre que ha jugat, sent la tercera màxima golejadora de l’equip.
NATÀLIA
Albanta l’ha ajudat amb la seva experiència a créixer més, ja que és una portera molt jove. La seva agilitat, sobretot en les aturades a pilota alta, han mantingut viu l’equip en moltes ocasions, com una mà salvadora contra el Levante a casa o a camp del Suburense.
DÈNIA
Pot ser menuda, però és una bala per la banda esquerra que porta de corcoll tant a la defensa contrària com a les pròpies davanteres. Decisiva la seva actuació a camp del Vilanova per endur-se tres punts vitals.
SÒNIA
Va començar jugant poc i oferint un rendiment tímid, però mica en mica es va confirmar com una jugadora fixe al mig del camp i ens ha regalat grans actuacions. A més, va complir quan va haver de substituir Maria Florentín a l’eix de la defensa.
NEUS
S’ha destapat com una golejadora, sent la sisena màxima anotadora. Tot i tenir 17 anys, no s’ha amagat mai i ha combinat la seva qualitat amb la potència física per marxar de les rivals.
LAIA RIUS
Va ser una llàstima que es lesionés al mes de novembre, potser les coses haguessin estat diferents. Va decidir deixar l’equip, tot i que va venir a ajudar en el difícil partit contra el Suburene.
LAIA GARCIA
Molt bon rendiment el de l’extrem dret. Als seus 14 gols cal sumar la gran quantitat d’assistències que ha repartit. Un exemple clar el trobem en el darrer partit contra l’Icomar en què va participar en els quatre gols. Capaç de marxar amb facilitat en els u contra u, ha fet un molt bon any.
CARLA
Un mur per la banda dreta. Les seves passades llargues en diagonal han generat molt perill i gols importants, com el de Neus contra el Sant Cugat o el d’Anna Pérez contra el Pallejà. Li ha faltat el gol per fer un ple dins l’equip.
ARIADNA RIUS
Que a vegades s’hagi complicat la vida no afecta al seu magnífic rendiment al llarg de la temporada. Per dalt o per baix, amb el cap o amb el peu. Sempre apareix al moment adequat.
MIREIA LLOSAS
També va començar jugant menys, però la capitana ha estat la pivot per excel·lència. Important dins i fora del camp, ha mostrat la regularitat a la qual ens té acostumats.
SARA ARBIB
El seu retorn va ser excel·lent amb assistències contra Xaica i Vilanova i un gol important contra les mateixes vilanovines. Unes molèsties físiques la van deixar una mica apartada, però s’ha adaptat bé a la posició de mig que ha ocupat enguany.
ANNA PÉREZ
De menys a més. Faltaven els seus gols, però per sort han arribat al tram més important de la temporada. El seu doblet contra el Santboià o el Suburense han estat claus. Un altre gran any per algú que només porta dos anys jugant a futbol.
STEFANY
39 gols és una barbaritat. I els ha fet de totes maneres: amb la dreta, amb l’esquerra, de cap, de falta, de penal, de córner (directe), amb jugades individuals, completant jugades col·lectives...17 anys i té una qualitat enorme.
ARIADNA GIRONÈS
La seva lesió la va deixar allunyada dels terrenys de joc durant molt de temps. Tornar amb poc nivell físic al tram més decisiu de l’any ha provocat que disposi de pocs minuts, però quan ho ha fet ha creat el perill que se li demana a una davantera.
FOTOGRAFIES: BELI KLEIN.