L'ANIVERSARI D'UN ESTADI MÍTIC
Un temple del futbol català
El Narcís Sala celebra 50 anys de vivències futbolístiques que han marcat la història de la Unió Esportiva Sant Andreu
Corria el 6 de juliol del 1969 quan el Sant Andreu, després d'un periple de 16 anys per la Tercera Divisió, va pujar a Segona. Llavors no existia la Segona B i, per tant, els andreuencs competirien per segona vegada a la seva història a la categoria de plata del futbol espanyol. Un èxit esportiu que ho va capgirar tot. El club va veure com la seva massa social creixia de tal manera que va prendre la decisió de construir un nou estadi. El 19 de març del 1970 s'inaugurava el Narcís Sala en un partit amistós contra el Futbol Club Barcelona, si bé primer ho va fer sota el nom de Camp Municipal del Carrer Santa Coloma. “Per nosaltres va ser com jugar a un estadi dels grans. El canvi era notable”, reconeix Guillermo Tovar, un dels jugadors de la plantilla d'aquella època.
L'aventura a Segona i a la Copa del Rei
En aquell moment el franquisme esgotava els seus últims batecs. La Copa del Rei encara s'anomenava Copa del Generalísimo i el Sant Andreu hi va obtenir una participació més que digna. El 1971 l'equip va arribar fins els quarts de final, on el Sevilla els va eliminar. “Va ser impressionant perquè vam derrotar a dos equips de Primera -Sporting de Gijón i Elx-. De fet, per mi el duel contra l'Sporting va ser el més especial que he jugat al Narcís Sala perquè no ens donaven cap opció per passar i ho vam aconseguir. A més vaig tenir el privilegi de marcar a Quini, un jugador fantàstic i millor persona”, recorda Tovar.
Però d'especial record són les edicions del 1972 i el 1975. L'estadi andreuenc va tenir la oportunitat de veure jugar a casa seva als dos gegants del futbol espanyol: Reial Madrid i Barça. Els blancs patirien per empatar a Barcelona, mentre que els blaugrana s'imposarien per un ajustat 1-2. Les tornades al Bernabéu i al Camp Nou es resoldrien a favor de madrilenys i culers. Guillermo Tovar creu que aquesta època difícilment es tornarà a repetir: “Teníem un bon equip gràcies a l'acord del club amb l'Espanyol en el que ens cedien futbolistes. La plantilla estava formada per jugadors joves, amb ganes i projecció”.
La muntanya russa dels 80 i els 90
El problema va ser que el 1976 l'entitat blanc-i-blava va reclamar el servei de gran part d'aquests jugadors i d'altres van penjar les botes. Tot plegat va traduir-se en un descens. Primer a la Segona B, ja creada, i el 1980 a l'infern de Tercera. Aquest últim seria un any negre per al club andreuenc. Narcís Sala, el president més important de l'entitat, va morir. Va ser llavors quan es va canviar el nom de l'estadi. L'equip viuria una travessia pel desert de Tercera que duraria onze anys. El club entraria en una complicada crisi financera i molts jugadors van preferir canviar la samarreta quadribarrada per una altra.
Va ser la irrupció del vicepresident del Barça, Joan Gaspart, la que va revifar al Sant Andreu. Gaspart va decidir ajudar al club en el que calgués i es va construir una plantilla pensada per tornar a la categoria de bronze del futbol espanyol. Funcionaria. La temporada 1989-1990 els barcelonins van tornar a la Segona B sota la batuta de Jaume Creixell. Un dels membres d'aquella plantilla era Dani Solsona, que va arribar al barri de Sant Andreu després d'una llarga trajectòria a Primera -Espanyol i València- i a França -Bastia, Racing Club de París i Stade Rennais-. “Jo m'anava a retirar quan vaig tornar de Rennes, però Joan Gaspart em va fer la proposta i vaig acceptar. Arribava com un jugador contrastat però amb tota la humilitat del món i l’afició em va tractar molt bé. Volia estar un any i vaig estar-m'hi tres fins que em vaig retirar amb 38 anys”. I ho va fer per la porta gran.
El Sant Andreu fregaria l'ascens a Segona A l'any 1992, però el Lugo va tancar la porta als andreuencs en una eliminatòria marcada per un possible penal a Calderé no assenyalat. El curs següent l'objectiu tornaria a esvair-se. El 1997 l'equip baixaria a Tercera i la dècada dels 90 es tancaria amb el Sant Andreu tocant fons descendint a la Primera Catalana.
El Narcís Sala, la casa del Sant Andreu. Fotografia: barcelona.cat (Ajuntament de Barcelona)
Un inici de dècada prodigiós
Era evident que l'objectiu primordial era tornar a la Tercera Divisió. Afortunadament, el pas per la Primera Catalana seria efímer: una temporada (1999-2000). Una tretzena posició, dos play-off i un vuitè lloc van ser el preludi del desitjat retorn a la categoria de bronze. Corria la temporada 2004-2005 i Joan Gaspart va fer un pas més assumint la presidència del club andreuenc. Renovació de la plantilla i tercer lloc en tancar la lliga. Després de desfer-se del Manacor a les semifinals del play-off, el Mazarrón era el darrer escull abans de poder a dir que el Sant Andreu era de Segona B.
El duel d'anada en terres murcianes va finalitzar amb un 2-1 favorable als locals. Tocava que el Narcís Sala es vestís de gala per remuntar. Era el 26 de juny del 2005 i el Sant Andreu, en un camp ple a vessar, va guanyar 2-0. “Va ser l'últim partit amb gespa natural. Aquell dia hi havia 15.000 persones, amb un mosaic i bengales. Un espectacle. Les graderies encara eren de ciment i hi cabia més gent. Quan vam sortir a escalfar ja hi havia unes 8.000 persones. Una passada. A nivell d'ambient va ser el més gran que vaig viure vestint la samarreta del Sant Andreu”, recorda Santi Triguero, ex jugador quadribarrat i màxim golejador del futbol català. El davanter de Vilanova i la Geltrú pot presumir de ser l'únic futbolista que ha pogut assolir dos ascensos amb el club andreuenc, ja que també va ser present al retorn a Tercera l'any 2000.
Santi Triguero sap també què és jugar al Narcís Sala com a visitant. “Intimida. Si no hi has anat mai, et sorprèn. Quan ja ho has viscut ja vas mentalitzat del que t'espera. La gran sort és que la gent sempre m'ha tractat molt bé tot i jugar de visitant. Només tinc paraules d'elogi i agraïment cap a tothom”, explica. L'any 2016 va viure la visita més especial. Era un partit de lliga entre els barcelonins i el Futbol Club Vilafranca, on llavors hi militava el davanter vilanoví. Per sorpresa, el club va fer-li un homenatge pels 300 gols aconseguits en la seva carrera. Triguero només va ser-hi tres anys al Sant Andreu, però està clar que amb el seu futbol, els seus 38 gols i la seva personalitat es va guanyar a la grada del Narcís Sala. “El vincle amb l'afició va ser molt emotiu. Em vaig sentir molt estimat, com si fos d'allà de tota la vida”, afegeix.
L'esperit del 1969
La temporada 2007-2008, el Sant Andreu va tornar a tastar el sabor amarg de jugar a Tercera, però només durant un any. L'entrenador era Natxo González, que posteriorment va tenir la missió de provar l'ascens a la divisió de plata. Els barcelonins van quedar tercers la temporada 2008-2009 i primers la 2009-2010, però l'Alcorcón primer i la Ponferradina després van esfondrar les il·lusions andreuenques. El curs 2014-2015 l'equip tornaria a baixar a Tercera.
Amb Manuel Camino de president i el fitxatge de Mikel Azparren a la banqueta l'objectiu era clar: tornar a la Segona B. En el primer intent, la temporada 2016-2017, els barcelonins es van quedar a quatre punts de la promoció. La temporada 2017-2018, el Sant Andreu va poder finalitzar la fase regular en segona posició, fet que els permetia jugar la Copa del Rei el curs següent. Després de superar a l'Antequera, els quadribarrats quedarien a les portes de la final del play-off perdent pel valor doble dels gols a domicili contra el Castelló (0-0 a Castàlia i 1-1 al Narcís Sala). “Vam perdre però es respirava futbol. Hi havia unes ganes i un sentiment que no he sentit mai en els sis anys que porto al club”, explica Ton Alcover, un dels capitans de l'actual plantilla i que viu tan a prop del Narcís Sala que des de la finestra del seu menjador veu la gespa.
La temporada passada, la del 50è aniversari de l'històric ascens a la Segona Divisió A, el Sant Andreu va tornar quedar-se a quatre punts de la promoció, però el temple andreuenc es va convertir en estadi de Primera per un dia rebent a l'Atlètic de Madrid als setzens de final de la Copa del Rei. Els matalassers van imposar-se per la mínima (0-1) davant un equip empès per gairebé 6.000 ànimes. Enguany, el Sant Andreu celebra les noces d'or de la seva casa amb serioses aspiracions a pujar. Els de Mikel Azparren són tercers, amb un marge de sis punts respecte el primer equip que està fora dels play-off. Ton Alcover confia en tancar la temporada amb una bona notícia: “No hi ha millor manera de celebrar els 50 anys del Narcís Sala que amb un ascens. Jo crec que al Sant Andreu, per afició, Tercera se li queda petita. De moment hem de segellar el pas a la promoció i si pugem seria impressionant”.
Un camp especial
Tots coincideixen a l'hora d'afirmar que el Narcís Sala és un estadi amb màgia. Des dels que van viure els seus primers passos fins els que són protagonistes del seu present. “És un camp atípic. A Tercera i Segona B no trobes un camp amb més de 1.500 persones cada cap de setmana. L'afició m'ha demostrat que és única. La gent és del Sant Andreu i després pot simpatitzar amb Barça o Madrid i això no passa gaire en equips d'aquesta categoria”, explica Ton Alcover, que reconeix que un dels enfrontaments més esperats de l'any per l'afició andreuenca és el derbi contra l'Europa. Per a Dani Solsona, però, els duels més especials eren contra la Gramanet: “Hi havia molta rivalitat i força afició contrària es desplaçava fins al barri de Sant Andreu. Al camp sempre hi havia ambient, però aquell dia més”.
“Per mi és el camp, a nivell de Tercera Divisió, que marca la diferència en quant a afició i ambient. No hi ha cap camp que se li acosti. Al Narcís Sala, vagin bé o malament les coses, sempre hi ha gent, hi ha afició. És un barri de Barcelona però és com un poble: la gent es coneix, hi ha sentiment. És un club que quan jugues com a local és molt maco”, comenta Santi Triguero. Guillermo Tovar afegeix: “L'ambient era sensacional. Baixaves al carrer i tothom et coneixia i t'esperonava pel partit del diumenge. És un estadi en què la gent està a tocar, la sents. És connexió”.